Últimament em prodigo poc per Vic, la meva terra, i reconec que em feia cert temor la meva intervenció a les jornades sobre innovació que s'han realitzat al Sucre. Realment m'he sentit molt ben acollit i torno molt content, segurament hi tenen molt a veure les extraordinàries persones de l'equip de l'Impe (Ignasi, Llum, Sandra, Roser, Joan Carles, etc.) que més enllà de cuidar tots els detalls de l'acte també s'han cuidat de que els ponents ens sentíssim com a casa, i en el meu cas necessitava més que mai sentir-me com a casa... Un cop més haig d'agrair la professionalitat i humanitat dels amics de l'Impe.
També m'ha fet molt feliç retrobar-me amb amics que feia molts anys que no veia, ha sigut tota una sorpresa parlar de nou amb l'Angel Rierola (quantes timbes!), amb el David Abad (quants punyals!), amb el Toni Muns (quantes finals!) i fins i tot amb l'Eva Torrents (quantes campanes!) que m'ha vingut a saludar després de... 20 anys!
Però quan realment m'he emocionat ha sigut quan m'he aixecat per iniciar la meva intervenció i he descobert al final d'un auditori ple d'empresaris la sorprenent presencia del meu tiet Pere i de la meva tieta Rosita, els germans del meu pare. En Pere i la Rosita han perdut en pocs anys de diferencia als meus cosins Miquel i Joan, en Pere i la Rosita segurament avui haguessin preferit veure'ns als tres cosins junts, i en certa manera vull pensar que per un moment ens hem retrobat tots avui a Vic, a la nostra terra.
No sé si la meva ponència haurà sigut d'utilitat a algú però a mi si que m'ha servit de molt el carinyo que he rebut de la meva gent, a la meva terra. Realment ho necessitava. Gràcies.
