Hoy cené en casa de mi particular Marguerite Barankitse y recibí el regalo de su alegría, Marguerite ama la vida y se levanta cada mañana cantando porque piensa que estos pocos días que tiene para vivir los tiene que vivir de pié, Marguerite es un ser excepcional que irradia seguridad y reparte alegría, Marguerite tiene la vocación de hacer feliz a los otros y eso es lo que le mantiene.
Gracias Marguerite por esas lentejas al huevo poché dignas de mención en tu delicioso blog.
Gracias Marguerite por la maravillosa lección: "Cuando uno ama la vida, la vida también le ama".
Xavi, eres un romántico.
Si uno ama la vida, es romántico. Si uno observa los pájaros y se pregunta cómo viven, eso es romántico. Si juntos se preguntan sobre los misterios y milagros de la vida, eso es romántico. Romántico es estar en un estado de contemplación, gratitud, generosidad y ser amables el uno con el otro.
Posted by: roma | February 22, 2007 at 11:40 PM
He mirat la recepta de les llenties amb xoriço al ou poché i se m'ha fet la boca aigua. Es molt maco el blog de la teva amiga i des d'avui té una seguidora més. Bon dia i bon profit.
Posted by: rosae | February 22, 2007 at 11:42 PM
Aquesta tal Marguerite es la LOCA DE BURINDI no? o potser es la LOCA DE BADALONA?? (..) Sigui d'on sigui comparteixo la lliçò.
LLUIS
Posted by: lluis | February 23, 2007 at 12:56 AM
IMPRESIONANTE LO DEL HUEVO "POCHE" Y LO "PETIT FOURS" QUE HE VISTO EN EL BLOG DELICIOSO.
XEVI, ME VOY A PASAR AL BLOG DE MARGUERITE ;)
TONI
Posted by: TONI | February 23, 2007 at 05:31 AM
Quines margarites més boniques, i quantes coses màgiques ens ensenyen. Una d´elles ens va visitar durant aquella idea tan rica però tant mal vestida anomenada forum de les cultures. Llavors entre altres joies, ens va regalar "mai, mai el mal tindrà l´última paraula, l´amor sempre surt guanyant"
Fa temps una senyora realment sàvia em va explicar que les nostres vides són com un arbre que es va ramificant. Hi ha branques, sobretot les primerenques que créixen amb força, que fan goig i de les quals n´estem més que orgullosos, sempre tenim la sensació que no moriran mai. Amb el temps però, aquestes s´adormen i sense saber com, aquella petita branca gairebé oblidada, recobra força i es fa tant o més llarga i bonica que l´anterior. I d´aquesta manera el nostre arbre mica en mica va creixent.
Sempre he cregut allò de que no és més ric qui més diners té, si no aquell que més amics té. Últimament passejant per aqui he tingut sana enveja al veure la quantitat d´energia que pot tenir algú per fer créixer tantes branques alhora. És normal doncs que alguna d´elles s´adormi, però qui sap, potser amb el temps aquesta reviurà. Perque recordem una de les genials margaritas, ... l´amor sempre surt guanyant.
Posted by: un | February 23, 2007 at 09:14 AM
Tant de bo aquestes branques adormides no s’acabin trencant, tant de bo la primavera arribi aviat i les faci florir de nou, tant de bo aquest primers rajos de sol us donin a tu i a la deliciosa margarita l’energia necessària per continuar regalant alegria.
Però passi el que passi, l’amor ja ha guanyat.
x
Posted by: xavier | February 23, 2007 at 03:32 PM
cada mañana y tambien esta noche sigo encontrando mi alegría en vuetros "tesoros maravillosos". Gracias.
Posted by: sol | February 23, 2007 at 04:26 PM
El Mundo es una gran olla,
el corazón la cuchara.
Según como remuevas,
te saldrá la comida.
Posted by: comida | February 24, 2007 at 02:08 AM